divendres, de juny 30, 2006

Que ens detinguen a tots!

La recent detenció, maltractament i condemna judicial a un col·laborador del periòdic valencià L'Avanç a Mallorca ha sigut el penúltim i indignant cas d'un eterna cadena d'agressions contra la nostra llengua. Una llarga xarxa de silencis i complicitats les fomenten i deixen impunes. El que els autodenominats nonacionalistes i demòcrates espanyols amaguen és que encara avui el fet de parlar en valencià-català-mallorquí és raó suficient per ser detingut. Com en la dictadura.

David Segarra

A Marc Peris, columnista, dissenyador i professor d'art, li ha tocat ara ser el protagonista involuntari. D'estar assegut tranquilament a una terrassa gaudint de l'estiu, la demanda policial d'identificació el va conduïr a tot un rosari de vexacions intolerables. Només per demanar-li en la seua llengua (que no està il·legalitzada ni és inconstitucional) la raó de la identificació va ser suficient per a que s'encengueren els agents de l'ordre. Immediàtament li van exigir: “habla en español”, li van amenaçar amb “te vamos a dar de hostias” i li xafaren el peu amb les botes militars. Per passar a luxar-li el braç, enmanillar-lo i entrar-lo a colps al cotxe patrulla. Ahí va viure el que és tristament habitual als calabossos. Un agent el tranquilitzava: “tranquilo que aquí no pegamos a nadie”, mentre Marc no podia deixar de mirar la taca de sang seca a la paret. A continuació va apareixer de cop el clàssic agent dolent amenaçant-lo: “escoria como tú no se merece vivir”, “ahora no eres tan chulito”, “no te rías que te meto una paliza o te vuelo la cabeza”.

Però, parem un moment el relat i imaginem-nos nosaltres mateixos un dia qualsevol en una terraseta del barri del Carme o de les Rambles prenent un café o unes cervesses i acabant el dia a l'infern policial pel simple fet d'haver parlat en valencià. Doncs això és el que passa cada dia, de manera aleatòria i indiscriminada. Confiats, pensem que no ens passarà a nosaltres però el punt de mira segueix vigilant.
Després del suplici a comissaria el van conduïr a un judici ràpid on, malgrat els testimonis i les contradiccions dels agents, va ser condemnat per resistència a l'autoritat. El món a l'inrevés? No, tot en ordre. Ja ho va dir una funcionària: “aquí no se habla en catalán, hablad en castellano”. Com en les dictadures.

En la pràctica, són els hereus de la llarga tradició inquisitorial, del Decret de Nova Planta i dels principis del Movimiento franquista. Els jutges i policies de la denominada democràcia espanyola ens recorden dia a dia que som ciutadans de segona. Es presenten com casos aïllats. Igual que es fa amb el racisme contra àrabs i africans o amb els assassinats contra dones. Però la persecució dels catalanoparlants és sistemàtica i estructural. És per això que sense una acció de denúncia global d'aquesta situació no podrà haver-hi solucions, ni que siguen parcials. Ens caldrà recopilar, quantificar i realitzar estadístiques sobre els nombrosíssims casos de persecució lingüística per part de funcionaris de l'Estat. Ens caldrà dir allò de: si toquen a u ens toquen a tots! I ens caldrà denúnciar-lo com una forma més de racisme, com l'antic antisemitisme i l'actual islamofòbia. Ens caldrà estar units i denunciar la persecució a totes les instàncies. Zapatero tindria que anar preparant els advocats de l'Estat. Per qué, com és que l'Espanya plural persisteix en pràctiques totalitàries? Perqué és que això no és notícia? On estan les respostes?

En definitiva, depén de tots i totes que Marc no estiga a soles. Depén de tothom que fem respectar el nostre poble i la nostra cultura i que el fet de tindre una cultura pròpia no siga motiu de persecució. Mai més i enlloc. I si volen, que ens detinguen, perqué Marc som tots.

dilluns, de juny 12, 2006

Catalunya, Boadella i la Cort de Madrid

A la tranquil·la i pereçosa ciutat de Girona del diumenge al matí es representava una estranya obra. Un nou grup dit Ciutadans de Catalunya realitzava un acte a l’aire lliure on denunciava la persecució que patien els seus membres. Quin era el seu delicte? Simplement defensar una visió diferent d’Espanya a la del Régim.

David Segarra

El genial Albert Boadella, guionista, director i actor principal s’interpretava a si mateix rememorant el seu passat de lluita antifranquista. Un combat que avui continuava amb encara més intensitat. Amb la diferència que ara la por dins la societat catalana era molt més gran que fa trenta anys. Hi havia alguna cosa avui que superava el terror de la dictadura de Franco. L’autor assenyalava el centenar d’independentistes que, rodejats per la policia catalana, l’amenaçaven amb paraules i cartells de paper. I l’acusaven de feixista!

Com podia màgicament un antifranquista esdevenir en aquell insult tan greu i lleig? Dins el muntatge, ple de simbolisme, el grup de maulets havien col·locat dues imatges d’En Boadella i el seu company Arcadi Espada conduïnt un tanc de cartró de l’exèrcit espanyol. A uns pocs metres, l’amenaçat declamava en mig del ciment i la suor: “democràcia i nacionalisme no casen bé”.

Els acusats de nacionalisme van alçar els ròtuls on havien recollit els millors aforismes de Boadella: “Quan l’Estat no pot treure els tancs al carrer davant de la desobediència (nacionalista) és una situació complicada”, i d’Espada: “Si els catalans volen ser com Montenegro que vagen pensant en una bona guerra civil”.

Confús per paraules impensables d’insígnes demòcrates em vaig allunyar dels radicals en busca de respostes dels Ciutadans. Entre ells em va sobtar la profussió, no gens habitual a les comarques gironines, de l’ABC sota el braç i de novíssimes samarretes i gorres de la selecció espanyola. Que volia dir tot allò? Que pretenia expressar el director amb aquella escenografia? Boadella, insondable, s’amagava darrere d’un núvol de tabac.

Al nivell zero la veu dels Ciutadans arribava clara: “la manifestació d’ahir a Madrid ens va eixir genial!”. Caram! Si van participar també a la gran obra col·lectiva de l’AVT i el PP. “És vergonyós com ells (els acusats de nacionalisme) poden treure les seues banderes anticonstitucionals i nosaltres no podem treure la nostra amb l’àguila”, clamava indignada una Ciutadana.

Aquesta frase era la clau per desxifrar el complex i ric llenguatge dels Ciutadans. Els franquistes de tota la vida havien evolucionat fins deixar-se liderar per un antifranquista de tota la vida. El Régim que els perseguia es tractava d’una aliança entre un tal ZP, els Maulets, Roviretxe i la ETA! Quin enginy! Quina creativitat i quin guió més original!

També va ser tota una sorpresa com els nacionalistes van terminar la seua actuació amb el cant dels Segadors i la Internacional en un espectacular joc d’anti-antítesi molt avantguardista. És de destacar la bona acollida que va tindre entre la premsa especialitzada l’actuació del nou grup Ciutadans. La qual cosa no es pot dir del grup revolucionari que els va acompanyar el qual va ser molt pobrament qualificat per les millors plomes periodístiques. Per altra part és de lamentar que, com ja vé sent habitual, les bones crítiques a les obres d’Arcadi i Albert no vinguen acompanyades d’un éxit de públic.

En definitiva, una magnífica obra de teatre que recull i renova el concepte de neollengua orwellià. La guerra és pau. El català persegueix el castellà. Les dones maltracten els homes, i per supost els negres esclavitzen els blancs! Només un nacionalista no ho podria entendre!

Però en mig de tants jocs de paraula, vidres de colors i focs d’artifici, finalment tot és més simple del que sembla. Per entendre i comprendre els Ciutadans només cal llegir i escoltar tot el que diuen però just a l’inrevés. Boadella no enganya ningú. Només pensa i s’expressa a l’inrevés. Com Aznar. Els catalans amaguen armes de destrucció massiva. Algú ha de fer riure.

Oh mestre de les paradoxes, defensor dels poderosos oprimits: el Regne de Castella no t’oblida. Esperanza Aguirre llença la seua crida mesetària. Que continue l’espectacle! La cort de Madrid reclama el bufó català.

*Totes les frases entrecomillades van ser vistes o escoltades directament per l’autor el diumenge 11 de juny del 2006 a la ciutat de Girona

dilluns, de juny 05, 2006

L’Avanç lidera per segon any la informació en valencià a la web


El periodisme local també es fa servir de les noves tecnologies per aprofitar al màxim la complementarietat dels diferents canals informatius. L’Avanç és un paradigma de com un projecte alternatiu pot assolir el lideratge periodístic gràcies a internet. Per segon any consecutiu és el mitjà en valencià més visitat. Un fenòmen que, descobert ja pels activistes i ciutadans, encara no han entés alguns periodistes, acadèmics i polítics.

Rànquing mitjans en valencià a internet al juny de 2006 segons Alexa.com


Investigació realitzada per David Segarra per a L'Avanç

1.Periòdic L’Avanç

www.lavanc.com
117.024

2.Ràdio Televisió Valenciana
www.rtvv.es
162.342

3.Buscador valencià
www.trobat.com
200.874

4.Informació del temps
www.oratgenet.com
230.446

5.Portal de l’Alcoià
www.alcoi.com
259.452

6.Guia comarcal de La Safor
www.saforguia.com
303.202

7.Revista d’àmbit Països Catalans
www.eltemps.net
308.216

8.Ràdio pública valenciana
www.radionou.com
436.972

9.Diari Parlem
www.diariparlem.com
626.344

10.Portal informatiu secessionista
www.elpalleter.com
790.919

11.Anna Notícies
www.annanoticies.com
1.149.685

12.Alcoi Digital
www.alcoidigital.com
1.404.573

13.Pluràlia Televisió
www.pluralia.tv
1.436.334

14.Ràdio Klara
www.radioklara.org
1.617.618

////

Rànquing Alexa maig 2005

L’Avanç
119.448

Trobat
177.356

Bloc Nacionalista
242.558

Oratgenet
338.599

El Temps
463.418

Barriodelcarmen
471.291

Acció Cultural
549.642

Diari Parlem
572.398

Nou Dise
726.327

Tabarca
752.909

Valencianisme.com
851.313

Maulets
1.192.431

Indymedia València
1.261.120

Xúquer viu
1.305.375

Ràdio Klara
1.453.682

Salvem el Cabanyal
1.816.883

Pluràlia
2.513.497

Xarxaneta
2.929.046

Saforweb
3.211.551

Cartelera Libertaria
3.615.424

Unió de Periodistes
4.392.742

L'Avanç i internet: una oportunitat per continuar avançant

El periodisme local en l'era d'internet: entre la complementarietat i la competència

Davant l’evolució de la tecnologia i la societat sempre ens trobem davant de pors i resistències. És una reacció normal i natural. Com a cada moment a la vida ens cal analitzar els pros i els contras. Un cop feta aquesta reflexió crec que en el cas de la premsa local el rapídissim desenvolupament de les tecnologies de la informació no hauria de ser vist com un perill sinó com un repte i una oportunitat per créixer. És ben cert que els més febles i petits solen ser qui patim més la diferència de mitjans i oportunitats, però cal saber convertir la feblessa en fortalessa. Precissament el nostre tamany i flexibilitat ens permet adaptar-nos amb molta més facilitat i dinamisme i menys riscos que la gran premsa generalista (Recordem el cas de el País). El cas del periòdic L’Avanç o de Vilaweb són paradigmàtics de com partint d’una base reduïda, l’ús correcte de la plataforma universal que ens ofereix internet pot portar la informació local a un nou estadi abans inimaginable.

David Segarra Soler

L’Avanç: internet des de les arrels

El periòdic independent valencià des del principi naix de la mà d’internet i les noves tecnologies. Amb una redacció molt jove, l’ús de les noves tecnologies és quelcom habitual per la majoria. Nascut com a associació cultural i amb un caràcter alternatiu poc a poc segueix un camí cap a la professionalització. D’aquesta manera ens trobem davant d’un model heterogeni, modest i alhora ambiciós: un periòdic semiprofessional en valencià, d’informació general però centrat en la informació local. Al mateix temps és de destacar que també és un periòdic especialitzat en moviments cívics i culturals valencians. Aquest caràcter li vé donat per la situació sociocultural del País Valencià, on la premsa en valencià és pràcticament inexistent. Curiòsament la situació de la premsa local i independent valenciana és una mica semblant a la descrita pel professor Estanis Alcover quan explica la història de la premsa local catalana: "els mitjans locals i comarcals no només potenciaven la vertebració social sinó que eren el seu producte, vehiculant els intensos debats culturals, polítics i ideològics al llarg de dècades". Aquesta realitat, en part superada a Catalunya, encara està als seus inicis al País Valencià.

Cal tindre en compte que el suport institucional a la llengua i cultura valenciana és nul, quan no hi ha un boicot explícit. És per això que a banda de L’Avanç només ens trobem amb el setmanari El Temps, subvencionat àmplament per la Generalitat Catalana, i amb el setmanari El Punt del País Valencià, subsidiari del grup empresarial gironí. Cap de les dues publicacions esmentades compta amb pàgines web actualitzades diàriament.

En aquest context naix L’Avanç, com a portaveu dels moviments valencianistes i progressistes que lluiten per la recuperació nacional i social. El periòdic naix a la ciutat de València i poc a poc es van creant nuclis comarcals que cobreixen les seues àrees locals arribant a coordinar-se en la secció Comarques que inclou tots els Països Catalans, però amb una prioritat cap a les comarques valencianes.

L’ús d’internet i les noves tecnologies de la informació a un mitjà com L’Avanç, on conviuen a la redacció professionals i voluntaris, permet tindre reunions i col·laboracions a distància. D’aquesta manera s’ha pogut crear una redacció descentralitzada que d'altra manera seria impossible. Per altre costat, s’han produït aliances i intercanvis d’informació amb altres mitjans (El Triangle, Enderrock, Comunicació 21, rebelion.org, TeleSur, Vive TV, Xarxa Urbana, Ràdio Klara, Pluràlia TV o indymedia) a través d’internet, el que permet accedir a informacions de pobles, comarques i països on no es pot arribar directament.

El model de la web és mixt: disposa d'una columna central realitzada pels redactors amb notícies d'última hora i una columna a l'esquerra on publiquen els lectors i moviments cívics, polítics i culturals. Amb aquest model una publicació periòdica local aconsegueix cobrir l'espai (verge) d'informació independent i en valencià sobre el País Valencià a internet, arribant a les 1.000 visites diàries.

La projecció que aconsegueix el periòdic paper (base del projecte) és important al convertir la seua web en referència de la premsa independent valenciana. Per un costat molts més lectors poden conèixer de l’existència del periòdic, per exemple a barris, pobles o comarques amb poca incidència. I per altra part li serveix als valencians que es troben a fora (també als catalans) com a punt d'informació actualitzada sobre la política al País Valencià. Aquest fenòmen, producte de l’aparició dels nous sistemes comunicatius és part del procés de globalització i planetarització que ens explica el professor Manuel López en base a les teories de McLuhan i Parisi.

Internet ha servit per combatre la temuda "espiral del silenci" gràcies als ecos que es creen a la xarxa. Per exemple en relació a les protestes per les mentides de l’11M, L’Avanç les va cobrir en directe a la web (sent l’únic mitjà a tot el País Valencià) i molts altres mitjans es van connectar a la web (per exemple Vilaweb), augmentant així moltíssim els impactes. Durant eixos dies la web va arribar a apropar-se a les visites de l’edició digital de El Levante (primer diari valencià amb 300.000 lectors diaris). És evident que aquell va ser un cas únic, però no per això menys simptomàtic de la projecció i l'altaveu de que dota internet a qui sap aprofitar les seues capacitats.

Hi ha un segon exemple de l’augment de l’impacte i la projecció social de la informació local utilitzant de manera combinada les noves tecnologies, internet i les aliances periodístiques multimèdia. Aquest va ser el cas de la promoció que L’Avanç va liderar en favor de la música feta en valencià. Cal destacar que al País Valencià hi han més de 150 grups musicals en la nostra llengua i que alguns d’ells com Miquel Gil, L’Ham de Foc o Obrint Pas plenen teatres i estadis i compten amb reconeixement internacional. Però davant d’aquesta realitat cap institució dona suport a aquest importantíssim sector sociocultural. L’Avanç va decidir aliar-se amb el Col·lectiu de Músics, Ràdio Klara i Enderrock. En uns pocs mesos de campanya nascuda a l’internet i que va saltar als carrers i els mitjans escrits i radiofònics el tema estava ja a l’agenda del govern valencià i l’oposició, provocant un allau de nous Festivals i ajudes, sobretot municipals, cap als músics en valencià. Per tant internet també pot ajudar a tractar d’establir una agenda periodística alternativa.

Un dels punts claus de l’internet és el feedback amb els lectors. Internet es caracteritza precissament per la interactivitat i la participació. Així, cal oferir al lector la màxima capacitat per comentar i publicar notícies. Habituats al model comunicatiu alternatiu horitzontal, el nou llenguatge participatiu i la capacitat per interactuar i dialogar amb els periodistes i redactors que la web ofereix encaixa a la perfecció amb el projecte de L’Avanç. Per aquesta raó s’adopta com a principi el dret del lector a comentar i publicar notícies i opinions. Igual que succeeix als blogs i fòrums, la llibertat d’expressió anònima genera inevitablement problemes de discussió però que amb una simple moderació dels missatges per part del webmaster és solucionat.

En resum, el que internet ha suposat per a L’Avanç, és un complement i una millora de l’edició quinzenal. El periòdic paper manté l’opinió, el reportatge i l’anàlisi mentre que la web serveix per estar al dia amb les últimes notícies. Sent l’edició dels quioscos el centre econòmic i informatiu del projecte periodístic no és menys cert que la web li ha donat una projecció dins de sectors socials i geogràfics als quals era molt difícil d’arribar a través dels quioscos. Cal dir també que el periòdic escrit ven uns 1.200 exemplars per número, sent uns 2.400 al mes i calculant a tres lectors per periòdic podrien arribar ser 7.200 lectors mensuals. Front a aquestes dades ens trobem amb 30.000 visites mensuals a la web. En definitiva internet i la web són noves eines molt útils i que generen un important valor afegit al projecte. Social i nacionalment es pot dir que serveix per vertebrar, poc a poc, un espai comunicatiu valencià integrat en l’àrea lingüística catalana. Les fronteres administratives que separen valencians i catalans es dilueixen a l’espai virtual.

A nivell econòmic i laboral, crec que les despeses a l'internet són relativament baixes per als mitjans locals. Per començar només es necessiten un técnic i un redactor que vaja actualitzant la pàgina web diàriament. El treball pot estar centralitzat en el redactor d'internet que refà les notícies del periòdic adaptant-les a la web. Una segona opció és que cada redactor en acabar els seus articles els penge a la web. En definitiva el que fa falta és imaginació, creativitat i voluntat més que una gran inversió (que sempre ajuda). Per supost hi ha que evitar que la web competisca amb el paper. Simplement han de ser dues realitats totalment diferents i complementàries. La web és atemporal i desterritorialitzada, mentre el paper està al quiosc dins un territori concret. Cal tindre en compte aquestes premises i fer-ne dos productes que es complemten i es donen força mutuament. El reciclatge professional és ben simple per als periodistes col·laboradors que no han de saber molt més que enviar un correu elctrònic. Ara bé, sí es fa imprescindible un técnic informàtic per programar i subsanar les incidències. I sobretot un director o coordinador de la web que conega i entenga bé l'aplicació del periodisme al món d'internet.

www.lavanc.com

El Punt i Vilaweb: la suma multiplica

El cas del principal mitjà comarcal de Catalunya és un bon exemple d’adaptació als nous temps i a l’ús d’internet. Davant del repte d’estar present a la xarxa, es van plantejar una alternativa, crec d’éxit, com va ser aliar-se empresarialment amb el referent digital català: Vilaweb. Amb aquesta col·laboració El Punt aconsegueix, en compte de competir en un mercat complex, situar-se al capdavant d’un grup de mitjans comarcals que compten a una plataforma web amb edicions comarcals de Països Catalans (malgrat que d’abast real a Catalunya). Des de la visitadíssima Vilaweb es pot accedir a les edicions comarcals de El Punt, però realment el que el periòdic fa és cedir-li el protagonisme en internet al seu soci digital, repartint-se de manera conscient i racional els espais.

Cal recordar que segons l’estudi fet per El País als anys 1999 i 2000, Vilaweb va ser una de les 20 webs més visitades de l’Estat espanyol. Això demostra que l’ús del català a l’internet no és un entrebanc sinó que al cobrir les necessitats lingüístiques i de proximitat d’una important població que vol viure en català ha arribat a assolir un espai que pot competir inclús amb una llengüa tan potent al món com és el castellà.

Tal com explica la Revista de Llengua i Dret núm. 35 de setembre de 2001: "Vilaweb és filla de la Infopista catalana, que va nèixer el 1995 i que reunia tots els recursos que hi havia aleshores a Internet en català o sobre els Països Catalans, Vilaweb ha esdevingut un punt de referència per a qui vol estar informat puntualment dels esdeveniments que es produeixen a Internet i fora d'Internet, al seu barri o a la resta del món. Apareix un altre cop, doncs, el concepte de glocalització".

Vilaweb, tal i com fan els periòdics més moderns, sap percebre les noves tendències i va creant nous serveis als seus lectors com són cercadors (www.nosaltres.com), serveis de correu electrònic, xat, wap i weblogs. El que ha fet Vilaweb és primer de tot ser els pioners, els més innovadors i al mateix temps entendre que el públic català tenia necessitat d’un espai d’informació local, nacional i internacional en català. El Punt ha fet també el millor que podia fer, és a dir apostar al cavall guanyador i recòrrer junts el camí de la digitalització en compte de tractar de lluitar i competir entre ells. Els resultats són que el grup empresarial que lidera El Punt és líder en l’espai de la premsa escrita comarcal i Vilaweb, per la seua part és el referent ineludible de la informació glocal en català a internet. I units en són molt més potents.

www.vilaweb.com
www.vilaweb.cat/www/elpunt

Un futur ple d’il·lusió i reptes

Els principals reptes amb els que es troba la premsa local i comarcal a l’hora d’enfrontar-se a les noves tecnologies i internet són l’adaptació i l’aprofitament. Allò fonamental és la pérdua de pors i complexos. Els mitjans locals han encertat en ser mitjans de proximitat, propers als ciutadans i els seus problemes. Ara cal tindre en compte que el ciutadà local es pot trobar a qualsevol lloc en qualsevol moment. Citant Alcover: "La mobilitat va afavorir l’expansió de la premsa local cap a la comarca i la mobilitat permetrà que la informació local que primer era referent al municipi i després a la totalitat de la comarca o supracomarca doni el nom d’informació local a la que es generi a centenars de quilòmetres de distància, però que també esdevindrà propera i també esdevindrà pròpia de la premsa comarcal per quan la premsa nacional, en funció de la mateixa mobilitat i, encara més, de la globalitat cap la qual es camina des de l’Euro, substituirà Catalunya per Països Catalans, Estat per Europa".

A més, no es pot perdre de vista que allò local també li pot interessar a qualsevol que parle i entenga la teua llengua. Les galàxies de xarxes i nodes locals són els que realment conformen la corrent més interessant i positiva de la globalització informativa, oposada a la que des dels centres de poder mundial imposen uns criteris i unes llengües pretesament hegemòniques i imbatibles.

El reciclatge professional i la formació permanent són premises indispensables en aquest moment històric per a la premsa degut al dinamisme de la moderna societat. El mitjans de comunicació i els periodistes cal que estiguen a l’última, no només en política o cultura, sinó que han d’estar interessats pels canvis i tranformacions socials i tecnològiques. El que es pressuposa al periodista són ulls i oïts ben oberts. Doncs així cal ser i aprendre d’una vegada que el nostre món està en permanent canvi i evolució i que per tant la rutina i el conservadurisme són inviables com ja va denunciar Gaye Tuchman.

De totes formes no podem enlluernar-nos i pensar que internet és la solució màgica. L’únic i clàssic camí és xafar el carrer, escoltar la ciutadania i fer bon periodisme, diferenciat, investigatiu i proper. I això ho fan els periodistes de debò no els ordinadors ni els buscadors d’internet.

Tenint en compte l’objectiu de recuperació de la cultura i la llengua catalana, que mou també a la premsa local i comarcal, és important veure el paper clau d’internet en la recuperació i normalització de la llengua. Motiu d’esperança és que a l’informe de la Salut del Català a internet de 2005 realitzat per Softcatalà (www.softcatala.org/articles/article60.htm), es situa la llengua catalana com la número 26 del món en base al número de webs en aquesta llengua (Més de set milions).

És també necessari traslladar a l’internet l’experiència associativa que han acumulat organitzacions com l’ACPC o l’APPEC. Ens caldria fer seccions dins aquestes associacions per a mitjans estríctament digitals de caire local, comarcal o realitzats en llengua catalana. No podem oblidar com de lamentable és que al País Valencià no disposem de cap organització que agrupe la premsa local, independent o en valencià. És ben cert que tant L’Avanç, com El Temps o El Punt estan integrats a l’APPEC i la seua utilitat per vertebrar un espai comunicatiu dels Països Catalans és fonamental, però això no lleva que no existisca cap organització que tinga com a objectiu defensar els interessos de la premsa en valencià, ja siga impresa o digital, davant les institucions valencianes.

L’última reflexió col·lateral al món d’internet ens du a la penúltima frontera: els multimèdia. I és que no cal deixar de banda que amb el temps tots els mitjans de comunicació tendiran a agrupar-se en plataformes tecnològiques comunes. Per tant, les fronteres entre el paper, la ràdio, la televisió i la web seran cada cop menys estrictes. Cal estar atents, però aquesta ja és un altra història.